Draghi drogherà l’Euro

Miglior broker di opzioni binarie 2020:
  • Binarium
    Binarium

    Il miglior broker di opzioni binarie!
    Allenamento gratuito!
    Ideale per i principianti!

ara.cat

Draghi: adeu a l’home solitari que va salvar l’euro

El president del BCE abandona el càrrec havent evitat el desastre durant la crisi i malgrat la ferotge oposició d’Alemanya

10 min. Barcelona 26/10/2020 23:21

987×629 Draghi: adeu a l’home solitari que va salvar l’euro

Se’n va l’home que va salvar l’euro. Tan senzill com això. Mai un banquer central havia canviat el curs de la història amb només tres paraules: “ Whatever it takes ” (“El que calgui”, en català). Això és exactament el que va fer Mario Draghi el 2020. Fins aleshores, havien anat caient petites peces del puzle europeu: Grècia, Portugal i Irlanda. Totes eren economies més petites que la de Catalunya (tot i que en els últims anys el PIB irlandès ha superat el català) però que, al caure, havien fet trontollar l’eurozona, i això posava en risc la tercera i la quarta economia de la regió: Itàlia i Espanya. En l’últim moment, el juliol del 2020, Draghi es va rebel·lar contra els vetos dels països del centre i el nord del continent, que es negaven a la idea que el Banc Central Europeu ajudés els estats amb problemes, i va llançar la seva famosa proclama: “Dins del seu mandat, el BCE està preparat per fer el que calgui per preservar l’euro. I creguin-me, serà suficient”. Tradicionalment clenxinat, aquell dia Draghi portava els cabells esbullats. La seva cara mostrava la situació límit en què estava el continent. Però el president del BCE va fer el pas, i tot va canviar.

Ara que s’acaben els seus vuit anys de mandat, el cert és que Draghi no ha aconseguit ni situar la inflació al nivell que el BCE està obligat a perseguir (just per sota del 2%), ni ha fet que l’economia creixi amb solidesa. I, com adverteixen els seus crítics, l’actuació del BCE ha distorsionat els mercats financers fins a tal punt que avui dia Espanya paga només uns interessos del 0,24% pel seu deute a 10 anys, mentre els Estats Units, la primera potència mundial, ha de pagar un 1,74%, set cops més.

Amb la veneració que hi ha per a Draghi en molts països, ja és mala sort que el BCE tingui la seva seu a Alemanya, el país que més l’ha criticat, i en concret a Frankfurt, ciutat on també hi ha el Bundesbank, liderat per Jens Weidmann, l’opositor més descarat a les polítiques del banquer italià. Alemanya és un país on fins i tot la premsa popular parla de la política monetària del BCE, i mitjans com el tabloide Bild han carregat durament contra el banquer titllant-lo de “vampir” i canviant-li el nom pel de “Draghila”. Quina part de raó tenen els seus crítics?

Un cercle molt petit

No sembla que Mario Draghi (Roma, 1947) s’hagi sentit mai còmode a Frankfurt. Fonts del banc expliquen que, tot i el seu càrrec, el banquer ha seguit vivint a Itàlia i simplement ha anat viatjant setmanalment a Frankfurt. També afirmen que Draghi mai es barreja amb el personal de la institució i, com a exemple, mai baixa a dinar al restaurant del BCE, a diferència del que fa Weidmann al Bundesbank. Fins i tot Luis de Guindos, que en l’últim any ha sigut vicepresident del banc, fa algun esforç per integrar-se entre aquest personal a l’hora de dinar. El cas de Guindos és paradigmàtic: a l’aterrar al BCE, el fins aleshores ministre espanyol d’Economia no tenia cap experiència en la complexa disciplina de la política monetària. Potser per qüestions com aquesta, durant el seu mandat Draghi ha optat per construir-se el seu equip personal de tècnics de confiança en lloc de consultar els equips de què disposa el banc. Segurament això li ha permès trencar inèrcies molt instal·lades al banc, fins aleshores íntimament lligat a l’ortodòxia germànica.

Formalment, totes les decisions del BCE es prenen al seu consell de govern, format pels diferents governadors dels bancs centrals de cada país. Però, en realitat, les reunions del consell de govern influeixen poc en les decisions de Draghi, que no escolta gaire els consells de l’ staff del BCE. Segons les mateixes fonts, el banquer italià no es relaciona amb aquest staff i, quan no té més remei, ho fa a través de dues persones de confiança: Frank Smets i Massimo Rostagno.

En aquests anys, Draghi s’ha guanyat una fama gairebé de taumaturg. Quan va prometre que faria el que calgués per salvar l’euro, el més increïble és que a continuació no va fer res. Va ser només el fet de pronunciar aquelles paraules el que va provocar que, de cop i volta, la famosa prima de risc d’Espanya caigués en picat.

Trencar un tabú

El seu “ whatever it takes ” implicava el que fins aleshores havia sigut un tabú: que el BCE comencés a comprar deute públic de manera massiva per rebaixar els interessos que els països pagaven als seus creditors. La Reserva Federal dels Estats Units ho havia fet durant anys, des del principi de la crisi, però el BCE no s’hi havia atrevit perquè en teoria els tractats europeus ho prohibien. Ara, quan Draghi es va comprometre a salvar l’euro els inversors de tot el món van entendre que les compres de deute públic començarien en qualsevol moment, i això va fer baixar la prima de risc a tota velocitat: el 23 juliol del 2020 la prima espanyola va arribar al rècord històric de 635,6 punts. Un any després estava a la meitat i dos anys després ja rondava els 100 punts. Això va fer que la factura que els països pagaven en interessos caigués tot i que el volum de deute seguís creixent, com ha passat a Espanya. Les compres de deute, finalment, es van començar a fer el març del 2020, i més endavant fins i tot va començar a adquirir deute de grans empreses. El motiu: l’economia seguia dèbil.

El problema de Draghi és que la seva reputació de mag ha sigut al mateix temps la seva perdició. Com a faedor de miracles, el banquer s’ha trobat com els països han anat deixant que sigui ell l’únic que s’encarregués de redreçar l’economia. Durant tots aquests anys, l’italià ha repetit fins a la pesadesa que el BCE no pot ser l’únic actor, que perquè les seves polítiques siguin efectives han d’anar acompanyades de les dels països: reformes estructurals i polítiques fiscals. Però, des que va pronunciar el “ whatever it takes ”, els governs ja no se l’han escoltat mai més.

Al veure la debilitat de la inflació i l’economia, Draghi ha seguit empenyent perquè el BCE apliqués més polítiques d’estímul. Ha esgotat tot l’arsenal que tenia disponible (tipus d’interès al 0%, compra de deute públic i corporatiu, tipus negatius per a la banca. ) Fins i tot, abans de plegar del càrrec aquesta setmana, ha reiniciat les compres de deute, que en principi ja havien quedat aparcades. Però els seus crítics li retreuen que ha anat massa enllà, que el BCE no pot substituir la feina dels governs i que, en resum, si l’economia europea no va bé ell s’ha de quedar de braços plegats perquè el mandat l’obliga a oblidar-se del creixement econòmic i a fixar-se només en una cosa: la inflació. Draghi respon que sí que s’ha d’actuar perquè, precisament, la inflació està lluny d’acostar-se al 2% que es té com a objectiu. De fet, en alguns moments l’eurozona ha flirtejat amb la perillosa deflació.

Miglior broker di opzioni binarie 2020:
  • Binarium
    Binarium

    Il miglior broker di opzioni binarie!
    Allenamento gratuito!
    Ideale per i principianti!

Les conseqüències

En tot això hi apareix un altre problema de fons: les polítiques d’estímul del BCE (com les de la Fed als Estats Units) han inundat el mercat de diners. Alguns avisen que això provocarà bombolles i que seran la causa de futures crisis, una opinió que Draghi sempre rebutja. El que és difícilment qüestionable és una altra objecció que se li fa al banquer italià. Alemanya i els seus països afins rebutjaven els estímuls del BCE perquè creien que una prima de risc alta posava pressió als estats amb problemes i els forçava a fer les reformes necessàries per sanejar l’economia. És el que ha passat a Espanya: totes les grans reformes a l’Estat, encertades o no, es van fer quan la prima de risc ofegava. Un cop passat l’ensurt, ni Mariano Rajoy ni Pedro Sánchez han fet cap canvi estructural significatiu.

I aquí és on s’arriba a la paradoxa de Draghi, que pot haver estat el salvador de l’euro i, alhora, el possibilitador que es produeixin nous errors. D’una banda, perquè, tot i les seves mesures agressives (moltes mai vistes a Europa), els seus vuit anys de mandat s’acaben aquest dijous sense que hagi aconseguit redreçar la situació: va evitar la desaparició de l’euro, però no n’ha assegurat la permanència. I d’altra banda perquè, com li retreuen els seus crítics, els seus estímuls poden haver-la sobreescalfat i haver generat bombolles en un futur més o menys pròxim. O també desigualtats, ja que les polítiques del banc, argumenten, han fet pujar els preus immobiliaris de manera irreal i han dificultat l’accés a l’habitatge de col·lectius sencers, com els joves. Però alhora aquestes polítiques han abaratit les hipoteques. Com diu el tòpic, només el temps dirà qui tenia raó.

El que ja se sap avui dia és que el protagonisme i el sex-appeal de Draghi ha sigut tan gran que el BCE s’ha convertit en un lloc atractiu per als polítics: Luis de Guindos ja va assolir la vicepresidència, i la nova presidenta serà Christine Lagarde. Cap d’ells té experiència en política monetària. No és el millor llegat per a una institució que presumeix d’independència del poder polític.

Peter Sötj, jubilat: “A Alemanya no hi ha mentalitat d’endeutar-se”

Pete Sötje va jubilar-se fa dotze anys i just llavors, impulsat per la política econòmica de Mario Draghi, va comprar-se un pis al barri berlinès de Charlottenburg. A Alemanya -sobretot a Berlín- predomina la cultura del lloguer (90%), si bé els últims cinc anys han incrementat les compres d’habitatge.

Aquest ciutadà alemany és periodista i és un dels molts afectats per la política d’interès zero del president del BCE. Considera que els jubilats del país no han entès les decisions de l’italià. “Per què és necessari fer pagar als pensionistes i als petits estalviadors el salvament de l’euro i la creació ocupació?” Per a ell, fins fa uns set anys l’única manera d’estalviar era confiar els diners als interessos del banc.

“Els alemanys només teníem dues alternatives: o comprar accions o comprar propietats, però aquí hi ha la mentalitat de no voler endeutar-se“. En el seu cercle d’amics, molts han hagut d’estrènyer-se el cinturó i eliminar viatges i despeses d’oci. És una generació marcada per la mentalitat dels seus pares, que van viure la inflació de la gran depressió del 1929. Gemma Terés. Berlín

Julio Gómez, autònom: “Si ara ens pugen la hipoteca. haurem begut oli”

La relació de Julio Gómez amb el món hipotecari va començar al tornar a casa dels pares després de trencar amb la seva parella. Van ser ells els qui li van recomanar comprar un pis, per allò que així estaria pagant per un bé seu. Encara no ho és, però tenint 35 anys només n’hi queden 25. “Tenia 21 anys i vaig confiar en el que em van dir al banc”, explica. Això es va traduir en una hipoteca de tipus variable; és a dir, que la quota mensual li varia en funció dels canvis en els tipus d’interès marcats per l’Euríbor.

“Vaig començar pagant uns 700 euros i, a l’arribar la crisi, la quota va pujar a uns 1.000 euros, coincidint amb el fet que em vaig quedar sense feina”, recorda. Ara les coses van millor: és autònom, fa escultures de porexpan per encàrrec i la seva hipoteca porta anys assentada en els 560 euros, conseqüència directa de la decisió de Draghi de no pujar els tipus d’interès. En els últims mesos, però, el preu ha pujat alguns euros. “Entre que la meva parella és mileurista, que jo gairebé també i que estem esperant un fill, si em pugen la hipoteca. haurem begut oli”. Paula Clemente. Barcelona.

Tremosa: “L’euro salvat per Draghi ha beneficiat doblement Catalunya”

L’economista i exeurodiputat reivindica que “els bancs centrals són el millor que tenim avui!”

Ramon Tremosa torna a les aules després d’una dècada com a eurodiputat. | Àngel Bravo

Ramon Tremosa (Barcelona, 1965) ha tornat a les aules de la Universitat de Barcelona després d’una dècada com a eurodiputat a Brussel·les. Ha canviat de despatx, però no de costums: llibres i més llibres. Cultura econòmica i acadèmica. La seva última obra és Què fan els bancs centrals! (Grup 62). Sobre la injecció massiva de diners i el deute més alt de la història. L’exconseller Andreu Mas-Colell el defineix com a “escèptic cautelós amb el quantitative easing i gran admirador de Mario Draghi“. Aprofitant una freda tarda de novembre, parlem de bancs centrals, de Draghi, Dalái Lama o Lagarde, de l’euro salvat i salvador, de Catalunya, d’un poder més econòmic que polític, de la construcció d’un Superestat i de les lliçons del patró or. “Salut, diners i moneda estable”. Whatever it takes.

Una dècada com a eurodiputat es diu de pressa!

Han sigut com 10 Erasmus, però en edat madura. Els últims anys he sigut coordinador del grup liberal d’economia i he fet molts viatges als bancs centrals. Ha sigut un final important i molt enriquidor perquè he pogut estar present en moltes negociacions i votacions monetàries i econòmiques. El balanç és molt bo.

Quedi’s amb un moment.

Les visites al Bundesbank, el Banc Central Europeu (BCE), la Reserva Federal dels Estats Units, el Banc Central de la Xina o el Banc Central d’Itàlia, entre molts d’altres. Tenir reunions amb els governadors en petit comitè, poder fer preguntes i veure com treballen. Hi ha una gran quantitat de talent, coneixement i experiència. El llibre no és catastrofista! Tot allò que s’ha fet des del 2008 fins al 2020 ha resultat efectiu amb totes les mesures extraordinàries per reconduir la greu crisi de les subprime i el deute. La gran recessió del 2008 no es va convertir en una gran depressió gràcies als bancs centrals. S’ha donat resposta a les crisis financeres, de liquiditat i solvència. Els bancs centrals són el millor que tenim avui!

“La gran recessió del 2008 no es va convertir en una gran depressió gràcies als bancs centrals”

En dues fotografies: Dalái Lama i Mario Draghi.

La visita al Dalái Lama era més política que econòmica. Els últims anys he donat suport al grup Pro Tibet del Parlament Europeu i quan el vaig conèixer a Dharamsala és una d’aquelles experiències que recordes. M’agrada el Pirineu, vinc de Ribagorça i la meva estació d’esquí és Boí Taüll. En dies d’hivern és el lloc més relaxant que conec. Abans de la campanya del 2020 vaig arribar molt estressat per feina o la crisi de Grècia així que vaig decidir anar a esquiar. Només volia agafar el telecadira i caminar per allà una estona. El Dalái Lama té una gran força espiritual.

I Mario Draghi, una gran força monetària?

A Mario Draghi l’he pogut tractar moltes vegades amb visites a Frankfurt. Vaig fer la tesi de política monetària a la Universitat Autònoma i em va permetre entrar com a diputat d’economia al grup liberal. Quan vaig ser coordinador, les reunions amb Draghi eren al Bundesbank i al BCE. Fa tot just unes setmanes va fer una festa de comiat a la planta zero del BCE amb molt poc públic. Sempre deia que no a les selfies, però aquest cop me’n va deixar fer una. Hi he tingut relació personal i he pogut veure el talent que té.

Fotografia d’Àngel Bravo.

Com valora el seu mandat?

Sense Draghi avui possiblement l’euro no existirà. Itàlia ha donat uns personatges que Espanya o França no han sabut generar. Draghi ha fet seu el “Roda el món i torna al Born”. Si ets president del Banc d’Espanya a Madrid o president del Banc de França a París ja has tocat sostre. El fet que Draghi conegués la indústria financera per dins va ser clau per poder gestionar la crisi financera. Jean-Claude Trichet pràcticament no havia sortit de França fins al 2020 i no havia treballat mai a la comissió financera. Molts diputats -sobretot alemanys- li van qüestionar les compres de deute. En canvi, Draghi té riquesa, capacitat de torejar totes les preguntes amb mala bava o les provocacions dels euroescèptics de Grècia o Finlàndia. Draghi no perd mai els nervis.

Un banquer amb comunicació verbal i no verbal.

Draghi té un domini total. Jo tenia contractats quatre assistents al Parlament Europeu, mentre que a Espanya i Catalunya hi ha una ràtio de pràcticament zero assistents per diputat. Diga’m quants assistents té un diputat i et diré que espera aquell país d’aquell diputat durant els pròxims quatre anys. No et marquen gols quan tens bons porters! Després de 10 anys al Parlament Europeu, Raül Romeva va entrar al Parlament de Catalunya per Junts pel Sí i va preguntar quants assistents li tocaven i va dir que eren set assistents pels 62 diputats.

“Sense Mario Draghi, l’euro possiblement no existiria avui”

L’Euro, salvador o salvat?

Hi ha la teoria de les àrees monetàries òptimes que diu el següent: si el volum de comerç és molt gran surt a compte fer una moneda única pel comerç de l’àrea econòmica. Monedes diferents poden tenir oscil·lacions en el mercat de divises molt importants. L’euro té una justificació a l’Europa del nord perquè està molt integrada comercialment, però l’Europa del sud no està tan integrada a excepció de Llombardia i Catalunya. L’economia catalana està molt més lligada a l’economia alemanya que l’economia de Madrid o Castella. L’euro ha donat una cosa insòlita i és que per primer cop a la història, el sud d’Europa ha afrontat una crisi brutal amb una moneda única. L’euro està fet a imitació del Deutsche Mark i el BCE té els estatuts del Bundesbank. Les grans oscil·lacions castiguen els estalvis de les famílies i compliquen la planificació d’inversions a 10 anys vista.

Què els hi diria als euroescèptics?

Que mirin a Turquia i Argentina que han tingut caigudes de tipus de canvi del 30% i del tipus d’interès del 15% i això arruïna a les classes populars i empobreix les classes mitjanes. Riu-te’n de les retallades del 2020. Com hauria sigut la crisi sense l’euro? Imagina’t la crisi del 2008 amb la pesseta i el Banc d’Espanya al timó. Per primer cop a la història, hem tingut els beneficis d’una moneda nòrdica al sud d’Europa i no hem patit inflació de dos dígits, tipus d’interès de dos dígits o bancs que són rescatats amb diner públic. Gràcies a la llei europea del 2020 com a conseqüència del rescat de Bankia, el Banc Popular ja no ha costat diners del pressupost. Han pringat els accionistes per no vigilar prou la gestió però no ha arribat al diner públic. Aquesta Europa que tenim ens dóna un marc millor per fer negocis. Nadia Calviño diu que el primer que farà quan estigui al Govern espanyol és aplicar la llei europea de la morositat que s’incompleix per les grans empreses de l’Ibex 35 i les seves transferències d’obra pública en cash. Calviño ve de Brussel·les i sap que això és un forat negre a la credibilitat d’Espanya i a la competitivitat de les pimes. Aquesta és una reivindicació històrica de l’Antoni Cañete amb la plataforma de la morositat.

Quin impacte ha tingut l’euro a Catalunya?

Aquesta Europa que tenim ha permès a Catalunya duplicar les multinacionals en sis anys, duplicar tràfics al Port de Barcelona i a l’Aeroport de Barcelona, augmentar exportacions, fer que la Fira vagi com un coet i aconseguir que les pimes catalanes funcionin. De fet, l’euro salvat per Draghi ha beneficiat doblement a Catalunya.

“Imagina’t la crisi del 2008 amb la pesseta i el Banc d’Espanya al timó”

Per què?

Pel tipus d’interès baix a l’hora d’invertir i l’euro feble a l’hora d’exportar. Aquests 20 anys d’estabilitat d’inflació baixa, tipus d’interès baixos i euro feble han permès desplegar el dinamisme empresarial català. Les multinacionals que han vingut no ho haurien fet si estiguéssim fora de la zona euro i en un context com Turquia. No tenir l’euro és un escenari molt pitjor. Estem en un moment de finances globals i grans multinacionals de Silicon Valley que guanyen molt. Apple i Microsoft tenen una capitalització a borsa igual que el Dax. Turquia té una moneda feble, un banc central amb poca credibilitat que és vulnerable a agafar constipats i perdre valor de la divisa, pujar els tipus d’interès o fins i tot, acomiadar el president del seu banc central. En canvi, Draghi diu que Lituània s’ha salvat d’aquestes crisis gràcies a l’euro i ara pot dedicar-se a fer política. Tot i ser molt més petit, Lituània és més independent que Turquia gràcies a l’euro. Els euroescèptics han de mirar les grips que hi ha fora de la zona euro.

El famós “Whatever it takes” de Draghi.

“I will do whatever it takes and believe me it will be enough”. (Faré tot allò que sigui necessari i creieu-me que serà suficient). Per aquella frase, els fons que especulaven de tot el món van perdre diners a cabassos. Amb 140 caràcters, Draghi va guanyar dos anys de prima de risc a la zona euro i va salvar la moneda única. Li reconeix tothom. Draghi serà recordat com un dels pares fundadors d’Europa si l’euro es consolida i se segueix donant més integració econòmica i comercial.

Fotografia d’Àngel Bravo

“Encara estem lluny del Superstate i hi ha poques institucions a la UE que siguin efectives i el gran poder europeu que tenim és el BCE”, assegurava en una presentació amb Santiago Niño-Becerra.

A Europa no hi ha deute federal o eurobons. Europa va molt coixa en unió fiscal o política. El primer pis de l’edifici europeu ha sigut la moneda mentre que la moneda americana única té 150 anys. La unió fiscal va provocar una guerra civil, com també l’esclavatge o el patró or. Va guanyar el nord. La prosperitat dels Estats Units i del món ve de la guerra civil americana on es va imposar el patró or i el no rescat federal.

El poder econòmic és més gran que el poder polític?

Aquí hi ha molta llegenda i és un tema de volum. Les grans multinacionals tecnològiques tenen molta potència. Jo m’he dedicat molt al cas Google i de fet, Felip VI va venir a Brussel·les durant el 2020 i no vaig anar-hi perquè tenia un debat molt important amb un advocat de la multinacional que cobrava sis zeros. El cap de Google a Brussel·les em va dir: “Com més preguntes fas contra nosaltres a la Comissió i més esmenes al Parlament europeu, jo tinc més personal. Gràcies.” I m’ho va dir sense cinisme. He anat dos cops a Silicon Valley i és impressionant el poder econòmic que ha agafat un volum estratosfèric. Els governs tenen el marge que tenen. No cal ser doctor per entendre que els Estats tenen limitacions i han de pagar nòmines, pensions, escoles. El poder és el que és.

“Europa va molt coixa en unió fiscal o política”

I quin és?

Et poso un exemple: hi havia una moció al Parlament europeu sobre la reducció de la contaminació del sector automobilístic. Un dels verds va dir que l’any 2030 tots els cotxes havien de ser elèctrics. Qui s’oposa a això? Ens truquen de Volkswagen perquè féssim una visita a la planta de Martorell. Vam descobrir que el futur no és el cotxe elèctric, el futur és el cotxe de gas liquat. Quasi zero contaminant, amb un cost tres vegades inferior al petroli, càrregues en 10 minuts i només hi ha un problema de benzina. Ens van dir que si votàvem el cotxe elèctric faríem el ridícul i a Martorell ens van ensenyar el món.

Què va passar?

Va ser una visita fantàstica i la votació va caure. Hi ha empreses molt grans que ho fan molt bé i no tenim informació. Chapeau si el cotxe de gas redueix la contaminació i fa la circulació més sostenible. Un dels líders del cotxe de gas és a Martorell i estan liderant el cotxe del futur. Quan a Luca de Meo li van preguntar pels incidents de Barcelona va respondre que porten anys esmicolant tots els rècords. Festival! El gener de 2020 i des de Brussel·les es va destacar la planta de Seat a Barcelona pel record de producció, facturació, exportació, benefici i vendes. El diputat José Blanco López no ho entenia i li vaig dir que era el procés que li anava bé a l’empresa. La mala propaganda s’enfonsa i les protestes de París han sigut molts caps de setmana de violència extrema cremant botigues i quioscos. Aquí han sigut tres tardes i ja m’agradaria saber qui ha cremat què. Les multinacionals ajuden als polítics a mostrar quins problemes hi ha i com ser realistes.

Ara és el torn de Christine Lagarde.

Lagarde no és economista i no té experiència en bancs centrals. Ve del Fons Monetari Internacional (FMI) amb la màcula del crèdit que impagarà Argentina i que pot ser el crèdit impagat més gran de la història de l’FMI. A més, Draghi no hauria passat mai la ratlla que Lagarde va creuar a Buenos Aires. No pots fer-te una selfie amb Mauricio Macri dient que ara hi ha un liberal de veritat fent les coses bé. Per simpàtic que sigui, t’has de mantenir a lloc i veure com s’ha de tornar el crèdit. És molt humà deixar-se portar, però els alemanys li recorden.

Fotografia d’Àngel Bravo

Què els hi fa por als alemanys?

Viuen la presidència de Lagarde amb flaire de derrota. Han perdut totes les votacions al BCE i senten que els del sud imposen la seva política, que el tipus d’interès zero penalitza el nord estalviador i incentiva la despesa i el malbaratament del sud que tiren de deute i no fan reformes. La sensació que els han marcat un altre gol i tornen a manar els francesos és transversal a Alemanya. Està insinuant que anem al tipus d’interès negatiu i al nord no li agrada.

Un nou escenari de Brexit?

No voldria que passés. La moneda única és massa important i no l’hauríem d’arriscar.

Hauríem de recuperar l’esperit del patró or?

Físicament és impossible tornar a lligar les monedes a l’or però sí que hi ha un corrent als Estats Units que no vol injeccions de deute federal. Els dèficits públics i el volum de deute creixent de forma molt important a Estats Units, Japó, Xina o Europa. Com s’aguanta? Imprimint bitllets i augmentant les compres de deute per part dels bancs centrals, així augmenta l’oferta monetària. El llibre comença amb la frase de Voltaire que diu que el paper moneda sempre acaba en el seu valor intrínsec que és zero.

“A Alemanya viuen la presidència de Lagarde amb flaire de derrota”

De Roma i París a la geopolítica actual.

L’imperi romà entra en decadència per la corrupció de la moneda. Un BCE sense límit de quantitat de bitllet i amb els governs que poden endeutar-se infinitament ens ha permès una etapa d’expansió però si ens excedim potser els bancs centrals perden la fama i acaben com Argentina. Donald Trump pressiona pel tipus d’interès, vol el dòlar més feble i una guerra de divises per reescalfar l’economia artificialment abans de les eleccions. Trump va insultar Barack Obama dient-li que havia arruïnat les properes generacions d’americans amb un deute brutal i el seu dèficit és encara més gran. Això sí, el llibre no és alarmista ni catastrofista.

20th anniversary of the euro

Speech by Mario Draghi, President of the European Central Bank, at the session of the plenary of the European Parliament to mark the anniversary of the euro in Strasbourg, 15 January 2020

It is with great pleasure that I am here today to celebrate with you the first 20 years of the euro. The euro is the most tangible representation of European integration that our citizens encounter, on a daily basis. It is fitting, then, to celebrate this anniversary here with the directly elected representatives of all our citizens.

Over the years, elected representatives and leaders here and in other parliaments have rightly recognised that ensuring economic prosperity and stability over the long term is a shared challenge that is best faced collectively. We are stronger together.

With the Single Market, we have a powerful engine of sustainable growth to underpin our living standards. The euro has safeguarded the integrity of the Single Market. Today, our economies are integrated to a point that was not imaginable when the euro was designed. Intra-EU exports rose from 13% of EU GDP in 1992 to 20% today and value chains are everywhere in the euro area.

The euro has produced two decades of price stability also in countries where this was a long lost memory. Stable prices have fostered people’s confidence in the value of their savings, which is one of the conditions for prosperity. Based on such confidence, firms invest and create new jobs.

Today most challenges are global and can be addressed only together. It is this “togetherness” that magnifies the ability of individual countries to retain the sovereignty over the relevant matters, sovereignty that would otherwise be lost in this global world. It is precisely in this sense that the single currency has given to all members of the euro area their monetary policy sovereignty, compared with the pre-existing monetary arrangements.

It is together that we have a voice in the regulation of international financial markets; a voice, which has been fundamental in reshaping the world financial regulation after the global financial crisis.

But in some countries, not all of the euro’s benefits have been realised in full. Partly, this is because reforms at national level are necessary, and they would be so under any monetary system, to produce sustainable growth; partly, because the Economic and Monetary Union (EMU) remains incomplete.

Great progress has been achieved since the crisis struck, but more work still needs to be done; and there is no alternative to a future where we will continue to work together to make our EMU an even stronger engine of prosperity for all its member states.

The European Parliament will have a fundamental role in guiding and designing our European future. In the past, together with the EU leaders, the European Parliament took the fundamental decisions to create the Single Market, and in its wake the euro.

Today, we are all reaping the benefits of their commitment and we want the future generations of Europeans to similarly benefit from our commitment as well. Today, our duty is to complete what was started two decades ago.

Disclaimer
Please note that related topic tags are currently available for selected content only.

Miglior broker di opzioni binarie 2020:
  • Binarium
    Binarium

    Il miglior broker di opzioni binarie!
    Allenamento gratuito!
    Ideale per i principianti!

Like this post? Please share to your friends:
Tutto sulle opzioni binarie
Lascia un commento

;-) :| :x :twisted: :smile: :shock: :sad: :roll: :razz: :oops: :o :mrgreen: :lol: :idea: :grin: :evil: :cry: :cool: :arrow: :???: :?: :!: